L’univers de fantasia heroica d’un autor que mereix ser llegit en català

Sorpren que avui en dia Clark Ashton Smith encara no hagi estat traduït al català. Especialment, si considerem l’atenció dispensada a altres escriptors amb els quals compartia cercle creatiu, com ara Robert E. Howard (el paio que va crear, entre altres personatges, el mític Conan que va popularitzar el tiet Arnold i que protagonitza un dels còmics més reeditats en castellà sense cap dubte) o el famosíssim H. P. Lovecraft (el pare del terror còsmic i d’un panteó d’entitats on el cara pop Cthulhu té un paper estel·lar). Tot considerant l’escàs ressò de l’obra de Smith en comparació a aquests altres escriptors, curiosament, una part dels aficionats a la literatura pulp que va brollar de l’anomenat cercle Lovecraft considera Clark Ashton Smith com el millor escriptor que va sortir d’allà.

La major part de la seva obra, repartida entre ficció breu, prosa poètica i poesia, que s’ha publicat en castellà està repartida entre edicions antigues i descatalogades, mal traduïdes o corregides (per exemple, el llibre del qual parlaré, publicat per Edaf en 1979), o, en el cas de les edicions més recents, com les de luxe de Valdemar, són esgotades. Però també hi ha bones notícies, com ara el llibre Los ojos de Circe (2020), de l’editorial Laberinto, que reuneix la seva prosa poètica i poesia en vers, o la nova edició de luxe de Zothique, que tot just ara acaba de treure l’editorial Aurora Dorada, que conten més de vint relats. Ara, si fem cas a Lin Carter, autor del pròleg de la meva edició, Clark Ashton Smith va escriure poc menys d’un centenar de contes, de manera que encara fem curts.

Hyperborea, l’antologia que porto aquí com a mostra de l’autor, és la més editada (crec que una d’aquestes edicions, la de Cátedra, del 2015, encara hauria de poder-se comanar en llibreria), i conté deu relats, aquells que integren el cicle homònim. A part d’aquestes narracions, s’inclouen quatre peces de prosa poètica (La musa d’Hiperbórea, La desolación de Soom, La marcha de Afrodita, Las estatuas de la noche), de les que totes menys la primera estan desvinculades del cicle.

Què podem trobar a Hyperborea? Doncs només a primera vista, una deliciosa fantasia heroica ambientada en una prehistòria mítica que, segons Lin Carter, podria inspirar-se en els relats del rei Kull d’Atlantis que va escriure Robert E. Howard. Ara, també és cert que Smith fou el primer a emprar el topònim d’Hiperbòria en les seves històries, que de seguida tingueren un èxit aclaparador en les revistes pulp de l’època (com ara Strange Tales), i que Howard decidí, posteriorment, utilitzar aquest nom per designar una de les regions septentrionals del continent on es desenvoluparien les seves narracions de Conan.

A Hyperborea també trobem elements de terror lovecraftià. De fet, Smith va crear un dels déus primigenis que arribaren al nostre planeta provinent de l’espai exterior, que després Howard empraria en alguna de les seves històries i Lovecraft incorporaria als seus mites, Tsathoggua (a que sembla un nom propi d’un grup de black metal amant del BDSM?). Més enllà d’això, Smith és capaç de vívides descripcions que arriben a ser esgarrifoses, com ara la que fa del monstruós Rlim Shaikorth en el meravellós relat La llegada del gusano blanco. Per altra banda, l’aspecte oníric que Lovecraft va utilitzar en alguns dels seus relats és present també en Hyperborea, amb relats com La puerta de Saturno, on es mescla amb un surrealisme que gairebé sembla que participi també de la literatura clàssica de viatges, com El llibre de les maravilles de Marco Polo. Afortunadament, la prosa narrativa de Smith està desproveïda de l’excés barroc que caracteritza la de Lovecraft, de manera que la seva lectura acostuma a ser més fluida.

Però Clark Ashton Smith va més enllà d’aquestes referències per reafirmar la seva individualitat, que podem definir amb influències orientalistes que de seguida ens retrotrauen a l’exotisme de Les mil i una nits. Un altre tret definidor de l’escriptor és l’humor. Gairebé sembla que Smith no es prenia gens seriosament el que feien els seus companys escriptors. Així, acaba fent befa del típic guerrer howardià, mentre que la ingesta d’alcohol en grans quantitats és l’única explicació possible per què dos lladregots decideixen provar de robar unes ruïnes pasturades per éssers de malson. I què podem dir dels mags? Uns pocavergonyes, darrere dels quals no és difícil esbrinar la inspiració del dibuixant Frank Thorne per a aquell company d’aventures de la seva voluptuosa heroïna Ghita d’Alizarr, el bruixot Thenef.

Hyperborea conté un bon grapat de relats que paga molt la pena llegir si sou aficionats a la fantasia i, concretament l’heroica. Els que més he gaudit són els següents: El testamento de Athammaus, La llegada del gusano blanco, El relato de Satampra Zeiros i El demonio de hielo. Malgrat el pas del temps, Smith encara ens pot proporcionar molta diversió amb aquestes exòtiques i estranyes aventures que, com d’altres, hem de pensar que prepararen el camí per la literatura weird actual.

També te pot interessar:

• ‘Gats i gossos’, de H.P.Lovecraft
• ‘Bran Mak Morn. El último rey’, de Robert E. Howard
• ‘Bocadáver y otras autobiografías’, de John Langan

‘Hyperborea’, de Clark Ashton Smith was originally published in Papel en Blanco on Medium, where people are continuing the conversation by highlighting and responding to this story.