Una illa sense nom, un món sencer de desigualtat i violència, però també de bellesa
La colònia, d’Audrey Magee, no és una història amable, malgrat estar ambientada en un lloc que molts consideraríem, superficialment i avui dia, un paradís: una petita i aïllada illa irlandesa amb penya-segats d’una bellesa pictòrica encisadora. Ara bé, aquest redol també és un reducte de la tradició i d’una forma de viure en perill d’extinció. En el cas que ens ocupa, això es concreta en el nombre minvant de parlants de gaèlic irlandès i en la migració cap al continent, a la recerca de fortuna, fugint de les penúries i de la fam. Una terra on els homes malviuen de la mar, arriscant les seves vides, i les dones estan condemnades a encarregar-se de les feines de la casa.
Aquesta illa sense nom és, al capdavall, un microcosmos del món, on les lluites de classe, gènere i cultura s’entrellacen en una trama rica i engrescadora.
En el meu cas, la representació d’aquesta illa sense nom per part d’Audrey Magee em retrotreu a Inishmore, una petita porció de terra a l’oest d’Irlanda, davant les costes de Galway. Fa vint anys la vaig visitar, tot sol, motxilla a l’esquena, enamorat com era (i encara ho soc) d’Éire. Llavors, Inishmore ja era una illa on el turisme començava a despuntar, una mena de destí de peregrinació per als irlandesos a la cerca dels seus orígens i d’una presumpta “autenticitat”. Però, tot i això, encara s’hi podien entreveure aquelles vides definides per un entorn hostil, assotat pel vent i un oceà violent.
Audrey Magee, experiodista irlandesa que va cobrir el conflicte de Bòsnia i que ha treballat per mitjans de primera línia, tant irlandesos com britànics, escriu un llibre tan complex temàticament com incòmode, que se centra en les relacions de poder desiguals i les seves conseqüències. Ambientada en l’estiu de 1979, la història parteix de l’estada, a la nostra illa misteriosa, d’un pintor anglès a la cerca d’inspiració, amb l’esperança de fer remuntar la seva carrera artística en hores baixes, i la d’un lingüista francès a punt de concloure un treball de recerca de quatre anys sobre l’evolució del gaèlic irlandès en contacte amb la incipient influència de l’anglès.
He d’admetre, ara amb certa vergonya, que la sinopsi de la història em va fer pensar inicialment amb la pel·lícula nord-americana Grumpy Old Men, de Jack Lemmon i Walter Matthau. Què d’equivocat que n’estava! Lluny de l’enfocament d’aquesta cinta, La colònia ens presenta una història dramàtica, rica en contrastos, mirall de les injustícies comeses en nom de la colonització. Dos estrangers, ciutadans de dos països històricament colonialistes i imperialistes, s’aprofiten de la seva situació econòmica privilegiada per aconseguir els seus objectius, el triomf artístic i l’èxit acadèmic respectivament, a costa de la humilitat i pobresa dels illencs.
Aquestes actituds despòtiques dels “invasors” es donen junt amb el servilisme dels natius, entre els quals també trobem relacions de desigualtat. Tant entre els homes, alguns dels quals han renunciat a la seva terra per guanyar-se la vida al continent, subordinats al patró estranger, com entre les dones, que romanen a ca seva en situacions força precàries. Aquest fet fa brillar la fortalesa d’alguns personatges femenins, en les quals observem un altre contrast, l’existent entre els anhels per escapar d’un destí magre, i la tradició, on el catolicisme té un pes fonamental, que està encarnat en les matriarques de la família. Al cap i a la fi, la força colossal del conservadorisme endèmic esclafa qualsevol pretensió de llibertat.
Ambdues realitats, la dels estrangers i la dels illencs, comparteixen una tranquil·la quotidianitat on el temps transcorre amb una lentitud que contrasta amb els esclats de violència sectària d’atemptats reals, que tenen lloc a la Irlanda continental, especialment a la del Nord, i que l’autora va intercalant entre els que, endevinem (malgrat l’absència de numeració i títol), són els capítols del llibre. D’aquesta manera, es romp l’estatisme d’aquesta vida illenca, que de cap i volta passa a ser amenaçada, introduint un nou factor de tensió que correrà en paral·lel als esdeveniments que es desenvolupen entre els personatges protagonistes, precipitant-ne l’acció.
Com veieu, l’obra és rica en temes, i als que ja hem albirat, encara hauríem d’afegir d’altres, com la preservació dels idiomes minoritaris per motius que transcendeixen el criteri d’utilitat, o el vessant de confrontació política i social que sovint se n’associa. L’art és un dels altres grans temes, on destaca el seu paper dins la nostra societat, sovint com un producte mercantilista més, i on es parla del virtuosisme plàstic, l’esgotament conceptual o la fallida del classicisme.
Formalment, esbrinem certs trets del postmodernisme i d’experimentació literària. El més evident és la visibilització del corrent de pensament, que es pot materialitzar en paràgrafs llargs, amb pocs signes de puntuació, o l’absència de guions per marcar línies de diàleg. Aquí, el món interior (com ara, els records d’infància d’un dels personatges) s’entremescla amb el món exterior sense interrupcions, com si un fos el reflex de l’altre. Aquest encavalcament, d’aparició regular, es complementa amb un altre que es dona entre els mons de personatges diferents, en una escena memorable que segurament ens recordarà un plànol continu cinematogràfic. Però no defalliu!, pot semblar una mica confús en un principi, sí, però de seguida ens avesem i la lectura en tot moment és molt fluida. Per altra banda, és molt interessant la plasmació de la realitat contemplada com un ens subjectiu; cada personatge la interpreta des del seu bagatge personal i vivencial, de manera que, per exemple, el pintor de vegades fa servir línies breus, gairebé versos, amb termes descriptius que ressalten la plasticitat de l’objecte observat. La percepció és torna relativa, i per al que alguns és una realitat exòtica, just com fou Tahití per al pintor Paul Gauguin, per altres no deixa de ser ca seva, una llar freda i hostil, on la mar proveeix d’aliments i alhora et lleva el que més estimes (és força curiós, per cert, l’obsessió que té l’autora per repetir mots de menjar, deixant palesa la vida de precarietat i subsistència que porta la majoria dels habitants de l’illa).
A “La colònia”, doncs, ens trobarem davant d’un relat que transcendeix els límits del seu temps i lloc, per esdevenir una reflexió universal sobre la fragilitat de les cultures minoritàries, l’ambivalència de l’art i el llenguatge com a eines tant de preservació com d’explotació, i l’impacte perdurable de les estructures colonials. Aquesta illa sense nom és, al capdavall, un microcosmos del món, on les lluites de classe, gènere i cultura s’entrellacen en una trama rica i engrescadora que ens recorda que la realitat humana també presenta capes fosques i incòmodes.
També et pot interessar:
- ‘No diguis res’, de Patrick Radden Keefe
- Las mejores lecturas de Aitor Poza en 2024
- Las mejores lecturas de Eduardo Irujo en 2024
- Las mejores lecturas de Josep Oliver en 2024
‘La colònia’, d’Audrey Magee was originally published in Papel en Blanco on Medium, where people are continuing the conversation by highlighting and responding to this story.
