Un relat colpidor i esfereïdor sobre el racisme sistèmic dels Estats Units
Voldria començar aquestes línies posant-me en evidència. Farà un any donava voltes a enregistrar un pòdcast literari on hi pensava incloure algunes referències sobre els orígens de la qüestió racial als EU, quan sobtadament vaig trobar un article sobre el ferrocarril subterrani. Aquesta era una xarxa clandestina de rutes i de refugis que servia els esclaus d’ascendència africana per fugir dels seus amos i trobar el camí que conduïa als estats lliures i, des d’allà, al Canadà. La lectura em va seduir de tal manera que quan vaig veure aquest títol a una fira del llibre en català, del qual sabia que era precedit per un premi Pulitzer i una sèrie de televisió de Netflix (de la qual no havia vist pas res), me’n vaig tirar de cap. Llegir el text de la contraportada va confirmar que em trobava davant d’un drama històric farcit d’aventures en un escenari propi d’un “western”, una deducció en la qual vaig avantposar un poquet dels meus interessos i altre poquet d’il·lusió. I vet aquí que, després de començar la lectura, m’adono que havia estat equivocat tot el temps, perquè aquest llibre, El ferrocarril subterrani, de Colton Whitehead, és una narració de ficció especulativa, que és una altra manera d’anomenar una realitat alternativa. Us imagineu la meva cara quan, cercant-ne informació, vaig esbrinar que un altre dels seus premis (n’ha guanyat uns quants) era l’Arthur C. Clarke? Sí, un guardó reservat a obres de ciència-ficció!
Ara bé, no espereu que aquesta novel·la meravellosa (cal que ho digui ja) que ens porta l’editorial Periscopi caigui dins dels paràmetres més convencionals de la ciència-ficció. La seva premissa, la fugida de na Cora, una jove esclava d’una plantació de cotó de Geòrgia, en algun moment dins la primera meitat del segle XIX, es fonamenta en unes arrels històriques indiscutibles i tristament documentades que es permeten, fins i tot, arribar a referents de mitjan segle XX. Per altra banda, aquí l’element fantàstic es limita sobretot a materialitzar el mot que servia per anomenar aquesta xarxa secreta de solidaritat, de forma que les estacions i túnels subterranis que arriben a diversos indrets del país són reals. D’igual manera, l’enfocament d’ucronia permet l’autor jugar amb una sèrie d’escenaris i situacions que podrien qualificar-se com a distòpiques, en una línia que a mi personalment m’ha recordat llibres com No em deixis mai, del japonès Kazuo Ishiguro, o El conte de la criada, de Margaret Atwood (malgrat que totes tres són obres molt diferents).
El ferrocarril subterrani ens porta una història molt crua, els ressons de la qual encara vibren en un imaginari, el nostre, que és sovint construït per diverses manifestacions culturals que neixen del corpus historiogràfic existent sobre l’esclavatge i la documentació del conflicte racial lligat a la lluita pels drets civils de la població afroamericana que, no n’hem d’oblidar, arriba fins avui en dia. El sofriment i la violència del que és objecte tant na Cora com les persones del seu redol són colpidors, donant com a resultat una lectura sostingudament intensa en termes emocionals.
L’obra està dividida en capítols que porten el nom d’un dels estats del país o d’un dels personatges, il·lustrant a la perfecció l’itinerari que na Cora seguirà durant la seva fugida, i permetent alhora un aprofundiment en la caracterització d’algunes de les persones que anirà coneixent al llarg d’aquest camí cap a la llibertat. Aquests darrers capítols, on la protagonista mai hi és present i on acostuma a haver-hi canvis temporals, proporcionen informació addicional sobre aquests secundaris seleccionats que ens permet obtenir una perspectiva diferent i complementària a la narració, enriquint-la i fent-la encara més atractiva i sorprenent. A banda d’això, un altre tret de l’estructura consisteix en el fet que el fil lineal de l’acció i dels diàlegs és constantment interromput per incisos, que són necessaris per definir la història, però que en cap moment perjudiquen el seu ritme.
S’ha de dir, també, que aquesta és una obra amb una clara voluntat literària al darrere, però alhora també s’ha de dir que és molt fàcil de llegir gràcies a l’estil aparentment senzill de Colson Whitehead, a còpia d’oracions sovint breus però efectives, que es troben al servei d’un contingut molt potent. Tot i això, de tant en tant podem també entreveure un lirisme que actua com el contrapès ideal a la cruesa del seu relat i que podem albirar en la metàfora que amaga el títol del llibre.
Ella va dibuixar un somriure fugisser (…) com quan veus l’ombra d’un ocell a terra, mires enlaire i no hi ha res.
En Colson Whitehead aconsegueix amb El ferrocarril subterrani no només captar la nostra atenció des d’un bon començament amb una història interessant, emotiva i emocionant, sinó d’igual manera (i això és especialment important) obrir un espai per a la reflexió sobre les formes que ha adoptat el racisme al llarg de l’evolució dels Estats Units d’Amèrica, aspecte aquest darrer que, com a docent de batxillerat, fa que la trobi molt adient per tal de ser treballada a les nostres aules.
També et pot interessar:
‘El ferrocarril subterrani’, de Colton Whitehead was originally published in Papel en Blanco on Medium, where people are continuing the conversation by highlighting and responding to this story.
